Un autoretrat?



Crear un conte per descobrir altres mons

Manuel Barrios, director i realitzador d’Una mà de contes, ha escrit un text en el qual explica la gènesi del conte i el procés de treball seguit amb els principals col·laboradors: la doctora Amaia Hervás, la guionista Victòria Bermejo, l’il·lustrador Hanoch Piven i els músics, Cabo San Roque. En uns paràgrafs d’aquest text (que es pot llegir i descarregar complet en pdf)  Manuel Barrios descriu els elements bàsics que constitueixen el punt de partida del guió del conte:


Hi havia dos punts bàsics: un era la necessitat d'estimular la concentració posant èmfasi en els processos de treball, i l'altre, potser més important, subratllar la necessitat de compensar la falta d'autoestima i d’autoreconeixement dels afectats pel TDAH. Era evident que, féssim el que féssim, havíem de potenciar qualsevol acció perquè quedés clar cada pas que s'havia de fer per arribar a un bon resultat. Però això rai, perquè el programa es basa precisament a explicar un conte mentre veiem com s'elaboren les imatges que l’il·lustren. Però s’hi havia d’afegir un element que posés èmfasi en aquesta característica. I aquest element podia ser la repetició. Havíem de trobar l'excusa perquè qualsevol acció que plantegéssim es repetís. Respecte a potenciar l'autoestima i l'autoreconeixement, la situació havia d'implicar una identificació plena del personatge amb els seus actes, i de la constància, d'aquesta confiança en si mateix, havia de sorgir la resolució del conflicte.
Mètode, repetició, confiança en un mateix i constància. Bé, ja teníem quatre conceptes clars i definits a partir dels quals podia arrencar la història. La primera imatge que se'ns va ocórrer parlant de autoreconeixement, de confiança en un mateix, de constància, de permanència, de repetició, va ser la del mirall. El mirall, a més de ser un estri que reflecteix la llum, també és un símbol que evoca la figura de l'altre, un altre amb qui es pot dialogar sense deixar de ser un mateix, una repetició, algú que reconeixem com la imatge de nosaltres mateixos. Semblava que per aquí podíem trobar un camí. Del mirall vam passar a l'autoretrat com una manera de sistematitzar un treball, de fixar una impressió. Ja ho teníem: ”Hi havia una vegada un nen a qui la seva mare li va demanar que es fes un autoretrat.” L’Amaia aquí va objectar que als infants hiperactius, com que necessiten estar especialment controlats per les mares, no els fan gaire cas. Per l’Amaia estava molt bé això de l'autoretrat però podia estar millor que l’hi demanés una altra persona, algú aliè a l'entorn familiar, de manera que la falta de confiança impliqués un compromís en la petició i que al mateix temps fos una cosa quotidiana i normal: per exemple, els deures del col·legi.
Fantàstic! Ja teníem el principi de la història: a l’Ernest, que així s'acabaria dient el nostre personatge, li encarregaven al col·legi un autoretrat. Com ja hem comentat, als afectats pel TDHA no els agrada dibuixar, així que comença a fer uns gargots amb desgana i ho deixa córrer. La casualitat vol que quan deixa els llapis, formen sense voler una cosa que podria semblar una cara. Algú o alguna cosa hi reconeix una cara però l’Ernest no s’hi fixa. Ja tenim una situació negativa, no voler fer els deures, amb un estímul positiu. Això anima el nen i progressivament va prenent forma un retrat. En un principi vam pensar que aquest algú o alguna cosa podia ser una veu interior, com una manera d’estimular el diàleg intern, però això implicava reproduir un esquema esquizoide, en què el subjecte sent veus que li diuen el que ha de fer. Era molt millor que l’estímul, el reconeixement de la feina feta, vingués de l'exterior: d'un familiar, d'un amic, de la mare... Ja teníem el nen interessat pel seu treball a partir de l'estímul d'un altre. Un retrat, però un retrat construït amb quins objectes? La Victòria va apuntar que els nens i nenes no són burros i, per guanyar-nos-els, abans de dir-los el que han de fer hem d’entrar en el seu joc. Tocava, doncs, tornar a la llista de coses que agrada fer als infants hiperactius: l'acció, fer soroll, l'esport, els jocs de pilota... El Hanoch buscaria joguines relacionades amb això perquè quan una criatura amb TDHA veiés el conte s'identifiqués amb alguna d'aquestes activitats i li vingués de gust seguir la història. Una cara feta amb pilotes, patinets, cotxets… I no una cara qualsevol, sinó un autoretrat que pot venir recolzat tant per la semblança física com per la identificació amb els objectes utilitzats. Mètode i repetició. Després de diverses propostes, com la de fer una repetició de la jugada a càmera lenta, com en els partits de futbol televisats, decidim que la més natural donat el perfil era que una vegada aconseguit l'objectiu, les presses, l'emoció i el nerviosisme del moment fessin que tot es desmuntés: excusa idònia perquè, una vegada comprovat que efectivament és possible assolir l'objectiu i que fins i tot havia estat divertit, l’Ernest torni muntar el retrat pas a pas recordant per què cada cosa va en un lloc i no en un altre. Feliçment el retrat aconsegueix muntar-se de nou i... conte contat, conte acabat.


La doctora Amaia Hervás, una col·laboradora molt especial

 

La doctora Amaia Hervás Zúñiga, responsable de la Unitat de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l'Hospital Mútua de Terrassa, on treballa principalment amb casos de TDAH i autisme, ha col·laborat activamente en la Marató de TV3 de l’any 2008, dedicada a les malalties mentals, i, en particular, en l’elaboració del conte Un autoretrat? per a Una mà de contes.

Amaia Hervás és autora també de l’epíleg del llibre Maria i jo de Miguel Gallardo i Maria Gallardo, on el conegut il·lustrador narra les peripècies viscudes durant unes vacances amb Maria, la seva filla autista. La doctora Hervás afirma en aquest text: “Nosaltres també podem fer més feliç a Maria i a tots els infants com ella, senzillament acceptant-la tal i com és: única, com tots els altres”.

El dibuix com a teràpia és una eina que usen els especialistes de la Unitat que dirigeix Amaia Hervás. El vídeo d’animació La gallina famolenca, adaptació d’el conte de Richard Waring, és un exemple del treball d’un grup de nens i nenes que assisteixen a grups de teràpia de l’hospital.

A petició de Manuel Barrios, Amaia Hervás ha escrit un text pel blog d’Una mà de contes sobre la seva experiència en el procés d’elaboració del conte Un autoretrat?:

Cuando Xavi Abad, director de La Marató, nos puso en contacto con Manuel Barrios, director del programa Una mà de contes y con su equipo, para estudiar la posibilidad de elaborar un cuento sobre un niño con el trastorno por déficit de atención e hiperactividad (TDAH), el proyecto me pareció muy interesante desde el principio pero también muy difícil. El primer día de trabajo, y después de enseñarles orgullosos, a los de la tele, el cuento que había elaborado el grupo de adolescentes de la Unitat de Psiquiatría Infantil y Juvenil del Hospital Mutua de Terrassa, con el título de La Gallina Famolenca y al estilo Una mà de contes, Montse Rodó Amat, educadora social, Francisco Molina,Curro, pedagogo y yo misma, lo primero que hicimos fue dibujar el perfil de un niño con TDAH.

Lo siguiente fue decidir a quién debía ir dirigido el cuento: si a los niños que tienen el trastorno o, como todos estuvimos de acuerdo, a todos los niños en edad infantil. Personalmente pienso que a cualquier edad podemos trabajar con la comprensión de lo que es un problema psicológico, podemos ayudar a los niños a entender las dificultades de los otros compañeros, a aceptarles y ayudarles. Sabemos los profesionales que trabajamos con niños que cuando son pequeños son mucho más proclives a integrar a aquellos niños con dificultades dentro de su grupo, protegiéndolos y ayudándolos de una manera que cuando son más mayores resulta más difícil. Tiene lógica que un trabajo de educación sobre un trastorno como el TDAH comience a una edad lo mas infantil posible.

Ante la lluvia de ideas que iban surgiendo, el equipo de Una mà de contes nos insistía en que el cuento tenía que ser sencillo para que la idea a trasmitir quedara clara posible. Nos decidimos por destacar la cantidad de atención negativa que reciben los niños con TDAH por los adultos de su alrededor, valorados como malos, perezosos, traviesos… que les anima muy poco a superar sus dificultades, terminar las tareas escolares y conseguir éxitos que, aunque pequeños pueden ser importantes. Esta misma visión negativa sobre los niños con TDAH es percibida también por sus compañeros , en gran parte inducida por los adultos de alrededor. Considerando que el lugar de máxima dificultad (o expresión de síntomas) de un niño con TDAH suele ser la escuela, decidimos que la relación iba a ser entre Ernest, que es como al final se terminaría llamado el personaje del cuento, y su maestra con la petición de una tarea que generalmente suscita rechazo a éstos niños. Su maestra le pediría a Ernest que realizara un dibujo, un autorretrato. Problemas de psicomotricidad fina son frecuentes en niños con TDAH por lo que actividades como la escritura, la plástica o el dibujo que requieren paciencia y cuidado no son de sus favoritas. El autorretrato también simboliza las dificultades que estos niños presentan en tener una conciencia de sí mismos y autoevaluarse. Los comentarios positivos, estimulantes y llenos de confianza por parte de la maestra de Ernest reflejarían en el cuento la manera de trabajar con estos niños para que consigan su propósito. Aunque inicialmente desmotivado, el personaje del cuento, a través de la valoración y la confianza del adulto ve que una tarea que inicialmente le parecía imposible e inalcanzable va tomando forma y poco a poco y así Ernest se va animando. Estos pequeños logros resultan esenciales para que este tipo de niños con TDAH mejore su autoestima, tan ausente en la mayoría de ellos.

La idea del equipo de Una mà de contes, de hacer el autorretrato con lo que generalmente representan las actividades u objetos favoritos de éstos niños me pareció muy acertada ya que es una manera de incidir en la personalidad de niños como Ernest , simpáticos, divertidos y vitales.

Otra idea que quisimos trasmitir en éste cuento es la importancia de la organización, planificación que estos niños requieren. Poco a poco el personaje va realizando los pequeños pasos de su tarea para conseguir su autorretrato e incluso él mismo se sorprende del resultado. La motivación y el deseo que le salga bien hace que Ernest se fije y recuerde los pasos a realizar. Como suele ocurrir en este tipo de niños como Ernest , cualquier trabajo que requiera un esfuerzo y concentración resulta más difícil y costoso para ellos que para otro niños sin TDAH. En un despiste Ernest rompe su autorretrato. Muchos padres y profesores conocen las respuestas de sus hijos o alumnos ante la frustración, enfadándose o abandonando el foco de su dificultad. La respuesta del adulto en este caso también es fundamental. Sin critica, con ánimo , confianza y apoyo Ernest es capaz de recordar los pasos realizados, ejercitando su memoria de trabajo.

En resumen, una historia, la de Ernest y su autorretrato, sencilla que nos habla de un problema complejo.


La personalitat de l’Ernest, protagonista del conte

 

El protagonista del conte, l’Ernest, té un comportament que comparteix algunes característiques pròpies dels nens i nenes que pateixen transtorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), descrites per la doctora Hervás. Aquestes característiques són presents en el guió del conte, escrit per Victòria Bermejo:

En la descripció de les accions del personatge:

L’Ernest, remugant, va dibuixar la línia del contorn de la seva cara. Però com que preferia jugar a pilota, va deixar el llapis…

Li encantava córrer i divertir-se amb els cotxes…

L’Ernest estava tan orgullós de si mateix que va tornar a casa corrents per explicar-ho a la seva família. Estava tan excitat, que va agafar l’autoretrat massa de pressa i se li va desmuntar.

Va trobar la paciència on no l’havia trobada mai.

També en la tria dels seus objectes preferits:

La pilota de futbol, la maraca, el cor de la fira, el micròfon de karaoke, el megàfon, la matraca, l’skate, la consola, les varetes del timbal...

I en els comentaris del propi Ernest:

–Uf– va murmurar–, ja torno a ser un desastre, com sempre!

–Després diuen que no em fixo en les coses!


L’autoretrat en la història de l’art

 

“Aquest home no acabarà mai res!”: això opinava el Papa Lleó X de Leonardo da Vinci, un dels il·lustres personatges històrics (amb Mozart, Edison, Einstein, John Lennon, Bill Gates…) dels que s’afirma que han patit el TDAH.

El fet que, efectivament, deixés moltes obres inacabades, no ens impedeix reconèixer en Leonardo un dels genis més grans de totes les èpoques i no podem deixar d’admirar el seu autoretrat, fet a la segona dècada del segle XVI.

Al llarg del segle XX, l’autoretrat ha esdevingut un gènere conreat pels seus artistes més significatius, que ens descobreixen sovint aspectes de la seva personalitat a través de la manera com s’autorepresenten.



L'autoretrat com a eina educativa

 

L’autoretrat és un recurs artístic molt fértil per a les escoles. Nens i nenes són convidats any rere any a fer el seu autoretrat, de manera lliure o seguint unes pautes predeterminades.

Diversos projectes d’escola o d’aula en són exemples significatius:

Ceip Pere Vila, Escola Lliurex, IES Castell d’Estela d’Amer,

Escola Alba, CEIP Escola Casas, CEIP Mas Clarà



Hanoch Piven, il·lustrador

Pivenselfportrait

Hanoch Piven: autoretrat


Nascut a Uruguay, Piven va passar la seva joventut a Israel (on canvia de nom: de Ernesto a Hanoch) i viu a Barcelona des de l’any 2001. Va estudiar a Nova York, a la School of Visual Arts i des de ben aviat va destacar amb els seus collages en què usa objectes quotidians: els seus retrats de personatges famosos han recorregut el món de la mà de prestigioses publicacions: The Times, Newsweek, Rolling Stone, New Yorker, The Guardian Ha publicat també llibres infantils i ha realitzat nombrosos tallers creatius, a Catalunya i altres països com Israel, Brasil, Guatemala o Canadà.



 

Hanoch Piven té una pàgina web  i un blog on es pot gaudir del seu món creatiu.


Una música original: CaboSanRoque

CaboSanRoque és el grup creador de la música original d’Un autoretrat?

CaboSanRoque neix l’any 2001 com a orquestra. Des del primer moment, sorprenen amb els seus instruments fabricats reciclant, amb enorme imaginació, material de rebuig. Amb ells aconsegueixen una sonoritat insòlita.


Instrcabosroque


La trajectòria del grup és d’una gran varietat i riquesa, alternant l’escena musical amb els festivals de teatre, de titelles, de robòtica, etc.

Els seus primers treballs discogràfics són CaboSanRoque (2003) i França Xica (2005), editats per g3g records; actualment es poden veure en directe amb el seu muntatge “La Caixeta de CaboSanRoque” i en concert presentant el seu nou disc “Música a Màquina” (Autoeditat, 2007).

La pàgina web de CaboSanRoque ens ofereix més informació sobre el grup i les seves activitats, ens permet també escoltar la seva música i veure vídeos d’actuacions en directe.