Els contes il·lustren valors

Com és sabut, els contes contenen lliçons de moralitat.

De vegades són educatius perquè mostren valors positius i de vegades perquè mostren valors negatius. Tot plegat una escola de vida.

A partir de l'experiència en el treball amb contes del GrupIREF, ens permetem de suggerir uns breus itineraris a partir dels contes d’Una mà de contes que tenen un sentit ètic comú i que il·lustren alguns dels valors o qualitats que se suposa han de ser útils en el creixement dels infants.


Valentia

El Patufet; La serp i la donzella; L'Ulrich i l'illa de glaç

 

La valentia és un valor que ens ensenya a dominar les nostres pors i a sobreposar-nos en l'adversitat. Consisteix en ser fort i lluitar pel que creiem que s'ho val. Ser valenta no és fàcil perquè significa arriscar-se, vèncer pors.

Hi ha una gran diferència entre ser un covard i ser un valent. La diferència és que el valent creu que se'n sortirà, té esperança, confia en ell. El covard, s’arronsa no fa res ni per ell ni pels altres i deixar passar les oportunitats.

Ser valent no significa fer actes heroics, la valentia es viu dia a dia, en les petites coses. No és necessari esperar grans aventures, situacions de risc. La valentia construeix persones de qui et pots fiar, que arrisquen i que planten cara.

Extractes del guió d'El Patufet

Però a la seva mare no li feia gens de gràcia que anés a comprar tot sol. Com que era tan petit, la senyora tenia por que algú no el veiés i el trepitgés. Però en Patufet va suplicar, va plorar i va picar de peus insistint que el deixés anar a comprar la sal. Tant ho va demanar, que farta de sentir-lo la mare va acabar donant-li una moneda i el va deixar marxar.
(…)
Però en Patufet que, com hem dit abans, era molt fort, va agafar el cistell i se'l va carregar a coll com si res. Quan la seva mare va veure que era capaç de portar-lo sense esforç va consentir a deixar-lo anar.

Extractes del guió de La serp i la donzella

Era ben veritat que la Sia era la donzella més bonica de la tribu dels bambares. (...) La seva bellesa havia captivat el cor de molts joves guerrers, entre els quals hi havia el brau Amadú.
Per això, quan va assabentar-se que la Sia era la donzella escollida com ofrena per a la Bida, va rebel.lar-se contra aquesta decisió.
Ho trobava tan injust que estava disposat a fer qualsevol cosa per salvar-la de morir devorada. I la millor manera de fer-ho era enfrontar-se amb la terrible serp

Extractes del guió de L'Ulrich i l'illa del glaç

Els víkings estaven convençuts que l'horitzó marcava el límit del planeta. I que si algú el sobrepassava, queia a les profunditats de l'espai. Per això no s'atrevien a navegar quan perdien de vista la costa.
Però no tots els víkings tenien aquesta por. Perquè un xicot que es deia Ulrich només somiava a fer-se a la mar i navegar fins a la fi del món.
L'Ulrich, que era un noi ben plantat i eixerit, no pensava en cap altra cosa. Com que tenia aquesta dèria tan forta, un dia va decidir deixar-se de romanços i sortir a l'aventura


Dites populars


- Mentre el tímid pensa, el valent va, triomfa i torna.
- El Valent i el Covard senten la mateixa por, però el valenta lluita fins a - vèncer-lo i el covard es deixa vèncer per ell.
- La valentia es mou en una molt estreta línia entre la covardia i la temeritat.
- La major valentia és reconèixer la por.
- Ser valent és difícil i arriscat, per això tot el món admira als valents.
- Una cosa és ser valenta i l'altra és ser ximple, si no hi ha esperança, retira't, pensa i actua.
- Si pots somiar-lo, pots fer-lo.



Però també, per contrastar...


- Val més un covard viu que valent mort.
- De valents el cementiri n'està ple.


Aparences

El vestit nou de l'emperador; La Caputxeta vermella; El nòvio de la meva mare; La llebre poruga i l'eruga que no s'arruga

 

 

Hi ha persones i coses que semblen una cosa i en són una altra. És molt important detectar aquesta diferència perquè si no ens podem equivocar molt. Com els passa als protagonistes d'aquests contes.

L'aparença es considera un coneixement incomplet i superficial, en contraposició a la realitat, o coneixement vertader i profund.

Es tracta d'una distinció que es fa a la vida ordinària, des de la reflexió filosòfica i en el tractament científic. Diem que no és el que sembla o, en general, que les coses no són el que semblen a simple vista, perque ens enganyen. Aparenten una cosa i en són una altra: un caramel pot semblar molt bo per l'aspecte però quan el tastem pot ser molt àcid o enganxós. I una persona pot semblar rondinaire però tenir molt bon cor.

 

 

Extractes del guió d'El vestit nou de l'emperador

Hi havia un emperador molt presumit. …Atrets per aquesta fama de presumit que tenia l'emperador, un dia van presentar-se a palau dos impostors fent-se passar per uns reconeguts sastres del món de la moda. Però el més important de tot és que van dir que tenien al seu poder la tela més bonica del món, una tela tan prodigiosa que es feia invisible als ulls d'aquelles persones que eren ximples o dolentes.
Quan la notícia va arribar a orelles de l'emperador, immediatament va ordenar que li fessin un vestit amb aquella fabulosa roba que es feia invisible. Els dos farsants van acceptar la feina, però a canvi li van demanar un bagul ple de monedes d'or i pedres precioses. Així doncs, de seguida que van rebre els diners van començar a fer veure que cosien, però a les seves mans no hi havia res.
(…)
I així va ser fins que una nena petita va dir:
- Però si no hi porta res, al damunt!

I un altre nen igual de petit va afegir
- Però si va despullat!


Extractes del guió de La Caputxeta vermella

La Caputxeta vermella va entrar a la casa i es va acostar al llit, on l'esperava el llop tapat fins al nas amb els llençols. Però la Caputxeta se la va quedar mirant, com si no la reconegués. I, de sobte, va dir:
- Àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te més bé!
- Àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per veure't més bé!
- Àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per menjar-te'm més bé!!!!


Extractes del guió d'El nòvio de la meva mare

Anna que, a partir d'ara, només refredarà iogurts i enciams.
Però, bé, com tothom sap, en la vida d'una gran exploradora hi ha un moment que és el moment de la veritat. Un monstre horripilant s'ha ficat a dins de casa seva. És un monstre esgarrifós, immund i repulsiu. És: El nòvio de la meva mare
El monstre que s'ha ficat dins de casa l'Anna és tan fastigós que, si no voleu tenir un ensurt, més val que no el mireu. Té els ulls sortits i inflats com els d'un camaleó. Té una pell rugosa, plena de berrugues i nafres supurants. El cap, més que un cap, sembla una síndria podrida. I les seves potes d'elefant fan pudor de bomba fètida.
Però això no és el pitjor de tot. El pitjor de tot és que aquest monstre infecte té un superpoder perillosíssim. Sap encisar la gent. Especialment les mares. I això és el que ha fet.
(…)
I la mare de l'Anna s'ha quedat totalment hipnotitzada. S'ha enamorat del monstre i ara el convida a sopar a casa, dia sí, dia també.
(…)
El germà de l'Anna confessa que, fa un temps, ell va fer un pacte amb el monstre. El germà de l'Anna es comprometia a no atacar-lo mai. I, a canvi, el monstre no permetria que tornés a casa el monstre que hi vivia abans.
El monstre que abans vivia a casa l'Anna gairebé l'havia oblidat. El monstre que vivia abans a casa l'Anna era terrible. No només era lleig. També tenia molt mal caràcter. Era geniüt, rabiüt i malcarat.
(…)
Ara que han fet les paus, i que el monstre ja no és el seu enemic, l'Anna s’endu una bona sorpresa. Els ulls del monstre ja no semblen els d'un camaleó. Ni el cap una síndria. Ni els peus, les potes d'un elefant.


Extractes del guió de La llebre poruga i l'eruga que no s'arruga

L'eruga es va adonar que la veu de la llebre ressonava per dins el cau i va pensar que potser podria aprofitar aquest eco per espantar la llebre. I com que l'eruga davant de res no s'arruga, va cridar amb totes les seves forces:
-Sóc el monstre guerrer, el fill del gegant més fort del món. D'una bufada tombo el rinoceront i amb un escopit deixo l'elefant ferit. Sóc invencible. Ha,ha,ha!
(…)
Tal com havia previst l'eruga, la seva veu ressonava per tot el cau i era tan forta i tan greu que la llebre es va espantar molt, i va fugir corrents per demanar ajuda.

 

 

Dites populars


- Les aparences enganyen.
- Tot el que brilla no és or.
- Sóc qui crec ser, no qui vull ser.
- De vegades una bona aparença pot ser tan enganyosa com un llop amb pell d'ovella
- Aparentar no serveix de res: millor donar la cara.
- Aparentar té més lletres que ser.
- Aparença és l'etern conflicte del ser humà, l'ésser i el semblar


Enginy

El sastre valent; En Salvador i l'oca de Nadal; L’enigma de L'esfinx; La mare del Sol i el pare dels sacs; La llebre i l'eriçó

 

Hi ha diverses maneres d'entendre l'enginy:

1. L'enginy és la capacitat per a imaginar o crear coses útils combinant amb intel·ligència i habilitat. Es tracta de relacionar els coneixements i els mitjans tècnics dels que es disposa.

2. Capacitat que té una persona per a pensar amb rapidesa, claredat i originalitat.

3. Capacitat que té una persona per a crear una obra a partir de la seva imaginació i de la seva intel·ligència

4. Talent i gràcia per a inventar o contar coses divertides
Sempre està relacionat amb la resolució dels problemes, amb sortides sorprenents. És una qualitat creativa. El mot prové del llatí: “ingenium" = que volia dir facultat dels humans per a inventar amb promptitud i rapidesa.



Extractes del guió d'El sastre valent

l sastre es va endinsar al bosc i al cap de poc temps va localitzar els gegants que dormien com lirons. Sense perdre temps, va omplir-se les butxaques de pedres i es va enfilar dalt d'un arbre. Des d'allà dalt, va començar a tirar pedres al cap d'un dels gegants fins que es va despertar i de tan mal humor que es va posar a escridassar el seu company:
- Per què em tires pedres?

- Tu somies -va contestar l'altre-. Jo no t'he fet res.

Aleshores, el sastre va agafar una pedra molt grossa i la va llançar amb totes les seves forces damunt del cap de l'altre gegant:
- Aiiiii! -va cridar el gegant tot gratant-se la closca-. Ara veuràs!.

I tot d'una es van començar a clavar unes garrotades tan fortes que tots dos van caure morts.
(…)
El sastre va fer cap al bosc. Al cap de poc temps, va aparèixer l'unicorn, que va arrencar a córrer cap a ell. El sastre no va perdre la calma: va esperar que la bèstia fos ben a prop i llavors, d'un salt, es va amagar darrere d'un tronc i l'unicorn s'hi va estavellar amb tanta força que hi va enfonsar la banya tan profundament que hi va quedar atrapat.
(...)
El sastre es va endinsar al bosc. Quan el senglar el va veure, s'hi va abraonar, però el sastre va entrar dins d'una capella. L'enorme senglar hi va entrar darrera seu. Aleshores el sastre en va sortir per una finestreta i amb un parell de salts, va tancar la porta i va empresonar aquell animal tan ferotge.
(…)
Va demostrar que, per arribar a ser rei, val més ser llest que no pas tenir força.


Extractes del guió d'En Salvador i l'oca de Nadal

Així doncs, després de rumiar-hi una mica per trobar una solució al problema, en Salvador va tenir una idea. Va agafar la vella oca a coll i bè i, sense acovardir-se, es va plantificar al palau del rei.
Un patge el va acompanyar fins a la sala on el rei Bernat VI donava audiència als seus súbdits. A la dreta s'asseia la reina Miralda i a l'esquerra, les seves filles, les princeses Obdúlia i Matilde.
- Què vol aquest nen que porta una oca? -va preguntar el monarca.
- Majestat -va contestar- em dic Salvador i, per desgràcia, se m'han mort totes les oques per culpa de la glaçada. Bé, totes, no. Només ha sobreviscut aquesta, la més vella. I he pensat que, abans de tirar-la a la cassola, era millor regalar-la a vostra majestat com a demostració del meu respecte i admiració.
(…)
Doncs bé, digue'm de quina manera repartiries l'oca entre la reina, les princeses i jo?

En Salvador va ser més ràpid del que tothom s'esperava.
- Molt fàcil, majestat... A les vostres filles, com que són joves i tenen tota la vida per endavant, els hi donaria una ala a cadascuna perquè puguin volar. A la reina li donaria el pit, que és un símbol de la maternitat. I a vós, majestat, les dues cuixes, per què sobre les vostres cames descansa tot el pes del regne.


Extractes del guió de L’enigma de L'esfinx

I, és clar, tots els viatgers que hi arribaven no els quedava més remei que intentar resoldre la perillosa endevinalla, si no volien morir devorats pel monstre.
- A veure, tu - va dir l'esfinx al primer viatger que va gosar passar-. Quin és l'animal que camina amb quatre potes al matí; amb dues, al migdia, i amb tres, al vespre?
(...)
L'Èdip no ho va dubtar gens ni mica. I de seguida va respondre.
- És l'home. Al matí, quan és un nadó, camina de quatre grapes; al migdia, quan ha arribat a la meitat de la vida, s'aguanta amb dues potes i, al vespre, quan és gran, camina amb bastó.
- L'has encertada! -va cridar l'esfinx d'allò més decepcionada.


Extractes del guió de La mare del Sol i el pare dels sacs

Un vespre, però, el pagès n'hi va fer una de molt grossa. Quan es va fer fosc i va sortir la lluna, en Quimarro, com sempre, va plegar de treballar. Però llavors se li va presentar l'amo i li va dir que no podia plegar de cap manera perquè el tracte era que havia de treballar de sol a sol, i que allò que semblava la lluna no era la lluna sinó la mare del sol, i que per tant havia de continuar treballant, perquè, li va dir, tant s'havia de treballar amb la claror del fill com amb la claror de la mare.
(…)
I sabeu què va fer llavors? Doncs amb els diners que acabava de cobrar es va comprar set dotzenes de sacs, es va passar tota la nit desfent-los i després amb la tela de tots plegats en va fer un de tan gros que hi hauria cabut una casa a dins.
Al matí, quan es va fer clar, en Quimarro es va presentar a casa del pagès i li va recordar que l'havia obligat a treballar sota la calor del sol i sota la claror de la lluna perquè, li havia dit, la lluna era la mare del sol. Li va recordar també que ell ho havia acceptat sense enfadar-se i havia treballat de dia i de nit.
-Doncs ara -li va dir en Quimarro-, tal com vam acordar, m'hauràs d'omplir de blat aquest sac que et porto, que és el pare de tots els sacs, i, a més a més, ho hauràs de fer sense enfadar-te, perquè, si no..., ja saps què et passarà.


Extractes del guió de La llebre i l'eriçó

Un dia, l'eriçó rabiüt i punxegut passejava pel camp quan es va trobar la llebre. Tot el que la llebre tenia de lleugera també ho tenia de fatxenda; així que, només de veure l'eriçó, ja li va engegar:
-Ai, eriçó, pobrissó, amb aquestes cames tan curtes i tortes, en tot un matí no faràs ni la meitat de camí que jo faig en un minut.

Bona cosa li van haver dit a l'eriçó. Es va enrabiar tant que va dir a la llebre:
-Les meves cames poden fer tot el que fan les teves i molt més. Si féssim una cursa, et guanyaria. Una cursa tu i jo, una una llebre i un eriçó.
(...)
"¿Com m'ho faré per guanyar la llebre? ¡És impossible!"
Quan va arribar a casa, la seva dona el va veure tan preocupat que li va dir:
-Eriçó, què et passa?

I l'eriçó li va explicar l'enrabiada que havia tingut amb la llebre, que per presumir de lleugera s'havia rigut d'ell. Llavors, la dona de l'eriçó li va dir:
-Tinc una idea. Ja veuràs com farem callar aquesta fatxenda. Farem la cursa al camp llarg. Tu et posaràs en una punta i jo en l'altra. Quan doni la sortida, tu t'amagues, i quan la llebre estigui a punt d'arribar, jo sortiré per l'altra punta i diré "Ja sóc aquí". Com que tu i jo som tan iguals, no ens distingirà, es pensarà que som el mateix i que has corregut més de pressa que ella.

 

Dites populars

 

- Val més traça que força. (enginy, aptitud)
- Qui menja sopes se les pensa totes (inventiva, enginy, talent)


Tenacitat, perseverança, constància, paciència

Els tres porquets, El banquet imaginari

 

Quatre valors entrellaçats que han perdut pes i que són fonamentals en la construcció de la pròpia personalitat i en l'equilibri intel·lectual i emocional.

La immediatesa, la pressa permanent, la velocitat vertiginosa en què vivim tots plegats ha envaït les famílies i l'escola. Ara la norma la immediatesa, l'ara i aquí i els mots que encapçalen aquest apartat han deixat de ser valors.

La saviesa popular però ena alerta contra aquesta pressa, aquest fer directe sense reflexionar. Perquè les coses estiguin ben fetes i siguin sòlides cal fer-les amb cura, amb temps i amb l'esforç que exigeixen aquests mots.

 

Extractes del guió d’Els tres porquets

- No en tinc ganes -va dir el més petit-. Els maons pesen massa. Jo agafaré canyes i palla i em faré una casa.
- Jo tampoc no vull treballar- va dir el mitjà-. Jo recolliré branques i faré una casa de fusta.

El més petit dels tres va agafar palla d'un paller i, en un moment, va enllestir una petita caseta de palla.
El mitjà, també va anar per feina. Va agafar unes quantes branques i, en un tres i no res, ja tenia acabada una caseta de fusta. En canvi, el més gran, va posar-se a treballar de valent. No parava de portar totxos amunt i avall i de mica en mica va anar aixecant una casa molt sòlida amb un sostre ben resistent capaç d'aguantar pluja i neu. Suava la cansalada, però no va parar de pencar mentre els seus germans jugaven.

I tots sabem com acaba...


Extractes del guió d’El banquet imaginari

Hassan i Shacabac van seure còmodament a la taula del menjador. I mentre a un ja li venia salivera només de pensar en el banquet, l'altre es fregava les mans de pensar en la gran tarda que se li presentava.
-Endavant el primer plat! -va ordenar Hassan.

Shacabac esperava, pacient. Però la gana rugia en veure que el primer plat no apareixia per enlloc.
-Que no menges, Shacabac? Aquest cuscús amb verdures i salsa picant fet amb brou d'aus no val res, fred!

Però va decidir seguir-li el joc i va fer veure que menjava cuscús.
-Bravo! I ara el segon!

Shacabac esperava amb ànsia que aquest cop el plat fos ben real. Però quina decepció va tenir quan va veure que el pollastre amb curri i patates, rostit amb fulles de llorer i generós en espècies gustoses i aromàtiques que va demanar Hassan, era també un plat invisible!
(...)
Però Hassan, lluny d'enfadar-se, va esclatar d'alegria perquè, fins aquell dia, creia que no existia ningú capaç d'arribar tan lluny com havia arribat Shacabac a l'hora de jugar. No tan sols havia fet veure que menjava els plats que ell s'inventava, sinó que es va inventar que la xocolata imaginària el posava molt nerviós. En definitiva, una gran actuació!

 

 

 

Dites populars

 

- De mica en mica s'omple la pica
- De gota en gota s'omple la bóta
- La paciència té més poder que la força
- La paciència és un arbre d'arrel amarga, però de fruits molt dolços (proverbi persa)



Mentida

El tsar Saltan, L'estrany desconegut

 

La mentida consisteix en afirmar conscientment alguna cosa que no és veritat però volent que l'interlocutor ho consideri cert (a diferència de la ficció, on hi ha una suspensió de la credulitat compartida, o de la imaginació compartida i la ironia). Per determinar si quelcom és una mentida, se sol comprovar amb la realitat (criteri de correspondència) i si no s'ajusta, és declarat com a fals. Ometre la veritat no sempre és considerat una mentida.

La mentida té dues motivacions essencials: aconseguir un bé o evitar un mal, per tant es regeix per les mateixes regles que els impulsos psicològics bàsics, on hi juga un paper molt rellevant l'emoció; és la por a perdre allò que es té (calma, imatge positiva) o a ser perjudicat el que porta a mentir.
Recordeu-vos de Pinotxo!

 

Extractes del guió d’El Tsar Saltan

Però mentre el tsar guanyava batalles muntat sobre el seu cavall de pura raça, la duquessa Alexandra va donar a llum un nen preciós, a qui va batejar amb el nom de Guidó.
En Guidó era un nadó sa, de cabells rossos i galtes vermelles. Un nen preciós.
Però vet aquí que les dues germanes envejoses van afanyar-se a escriure una carta al tsar Saltan. Li explicaven que la duquessa Alexandra havia portat al món un nen horrible i esquifit, la criatura més lletja i malaltissa que es podia imaginar. Un nen que no era digne del seu pare i, encara menys, de convertir-se en tsar de totes les Rússies.
Era tot mentida, és clar, però ho van fer per pura enveja, perquè eren incapaces de perdonar-li a la pobra Alexandra que ella hagués sigut l'escollida per casar-se amb el tsar.


Extractes del guió de L'estrany desconegut

El noi, molt content perquè amb aquells diners podria comprar el millor bou del mercat, va arribar al poble quan ja s'havia fet de nit. Cansat del viatge, va trucar a la porta de la primera casa que va trobar, i no es va adonar que, precisament, era la del governador.
I a la nit, mentre el noi dormia profundament somiant bous i vaques, el governador li va robar la bossa de diners. Estava segur que si el noi l'acusava del robatori, ningú no se'l creuria, perquè la paraula d'un pobre desgraciat com aquell noi no tindria cap valor contra la paraula d'un home tan important i poderós com ell.
I així va ser. Al matí, en descobrir que li havien robat la bossa, el noi, desesperat, va acusar el governador, cosa que va provocar la sorpresa i la indignació de totes les autoritats del poble.
-Això és una calúmnia! -va cridar furiós el governador, i immediatament el va fer detenir i empresonar.

 

 

 

 

Dites populars

 

- Si vols mentir, digues el que sents dir.
- S'atrapa abans un coix que un mentider
- Mentider conegut no és mai cregut
- La mentida és l'única veritat que hi ha en la boca del neci
- La primera vegada que m'enganyis la culpa serà teva, la segona, serà meva (Proverbi xinès)
- El càstig del mentider és no ser cregut, tot i que digui la veritat (Aristòtil)
- El mentider ha de tenir molta memòria.
- Vols mentir? Digues el que sents dir.